Art públic de Barcelona

En col.laboració amb la Universitat de Barcelona i la Fundació Bosch i Gimpera, l’Ajuntament de Barcelona ha editat el catàleg raonat de l’obra pública de Barcelona, un material que fins ara només era consultable virtualment a: www.bcn.cat/artpublic. El llibre ha obtingut aquest 2011 el premi ACCA 2010 en la categoria de llibres d’autoria col·lectiva.

Entre les més de vuit-centes obres comentades i il·lustrades, apareixen breus estudis històrics de diverses fonts de la ciutat, existents i desaparegudes. De totes aquestes, una de les més interessants, alhora que una de les més desconegudes és la font màgica de l’Exposició Universal de 1888. N’oferim, doncs, la història que parcialment hem publicat a Art Públic de Barcelona.

La font màgica de Montjuïc, obra de Carles Buigas restaurada no fa gaires anys, va ser una de les diverses intervencions que es van dur a terme per embellir la ciutat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. La idea, però, va ser presa de l’Exposició que la mateixa Barcelona havia celebrat l’any 1888.

Seguint el model d’espectacles similars, el primer dels quals sembla que es va presentar l’any 1874 a l’Exposició Universal de South Kensington, a Londres, els organitzadors de l’Exposició Universal de Barcelona van decidir l’any 1887 instal·lar per primera vegada una font màgica de llum i color que impactés i embellís l’entorn en què se celebrava la gran trobada internacional. Si ens remuntessim als orígens d’aquesta mena d’obres caldria recular fins l’any 1854, data en què Londres va presentar una magnificent luminous fountain, així com, amb unes característiques més similars a les de Barcelona, la font màgica presentada l’any 1874 a l’Exposició Universal de South Kensingron. Aquesta mena de fonts, va tenir un gran èxit tant a Europa com a Estats Units i ràpidament se’n van començar a construir, per bé que les més espectaculars eren les que es presentaven als grans certàmens internacionals. L’interès per aquests espectacles va arribar també a Barcelona de tal manera que el 2 d’abril 1878 ja se’n va presentar un primer tast. Així ho narrava el Diari de Barcelona en presentar “La fuente luminosa o maravillosa”, que produce completa ilusión a los ojos del espectador, así por la variedad y viveza de colores que ofrece el agua, como por la armonica combinacion de los mismos. Diferentes y caprichosas formas afecta el agua que sale del receptaculo, presentando ya el aspecto de una lluvia de oro, ya el de una cascada, ora el de haces de trigo, que á su vez ofrecen subitos cambios y modificaciones en la forma y en los colores.

I com la font lluminosa del teatre del Circ, durant els anys següents es van anar presentant a la ciutat altres espectacles d’aigua i de llum. Al 1881 ho va fer l’industrial Escuder en aixecar a la plaça de Sant Sebastià una sorprenent cascada giratoria de 17 metres d’alçada, amb aigua procedent de Dos-Rius, il·luminada per 1300 llums de gas i dins de la qual hi va instal·lar un original café-restaurant. Així era presentada al diari La Renaixensa: La cascada estará en continuo moviment, no interrumpint aquest lo pas de las personas que la visitin. Donará una volta cada 2 minuts. Dinte de la cascada hi haura un café restaurant esplendidament montat y acreditadas bandas amenisaran l’espectacle durant las horas de rotació. També s’hi donaran alguns balls. En lo centre de la cupula s’hi colocara una estatua de Neptu, banyada per tres grans dolls d’aygua que surten de igual numero de torres colocadas a son voltant, en cada una de les quals s’hiveura a la nit una llum electrica de gran potencia.

Coneixent aquests i altres precedents, gens ha d’estranyar la idea de dotar l’Exposició Universal de Barcelona, la primera celebrada a Espanya, d’una font màgica similar a les presentades a la majoria de grans certàmens internacionals, una font similar a les presentades a les ciutats de Liverpool, Nova York i Glasgow entre 1886 i 1888.

Aquesta primera gran font de Barcelona, coneguda com a lo gran surtidor de las Fonts Magicas es va construïr a la plaça de la Ciutadella, davant del gran hemicicle del Palau de la Indústria, just davant de l’actual Parlament de Catalunya, on ara hi descansa el desconsol de Josep Llimona. Es tractava d’un projecte de l’empresa The anglo-american Brush Electric Light Corporation, representada a Espanya per Joseph S. Noble i que va ser construida sota la direcció de M. William Bates i amb M. Raworth enviat a Barcelona com a enginyer en cap de la corporació anglesa. Constava d’un gran estany al centre del qual hi havia, disposats dins d’un octògon, un total de 15 surtidors, 8 en un cercle gran al voltant dels 8 costats de l’octògon, 6 en un cercle interior i un surtidor principal al centre. En la construcció de la obra, de la qual se’n conserven tots els planols a l’Arxiu Històric del COAC, també hi va participar l’arquitecte Josep Torres Argullol, cap de la secció de bombers i del servei de canalitzacions. Tot el cabal d’aigüa necessari per alimentar el complex sortidor va ser proporcionat gratuïtament per l’empresa d’aigües de Dos Rius durant tot el temps en què l’Exposició va ser oberta.

La primera prova del gran sortidor es va fer el dimecres 4 de maig de 1888 amb la presència de l’alcalde i varis membres de la comissió executiva de l’Exposició. Les proves es varen fer amb diverses peces per a produir efectes variats, a vegades grans raigs en forma de cascada i d’altres delicats jocs d’aigua que s’elevaven a una gran alçada. Tot aquest joc d’aigua anava combinant amb llum elèctrica produïda a poca distància per una maquina de vapor de 280 cavalls que també va permetre donar llum als edificis més immediats a la font.

Des de la inauguració de l’Exposició, el dia 20 de maig de 1888, l’espectacle, dirigit per l’enginyer anglès Sr. Nobel, va funcionar amb gran èxit cinc dies a la setmana fins a la cerimònia de clausura:

Conforme anunciamos, esta noche se verificará una fiesta en los jardines de la Exposición, con motivo de ser hoy la vispera de la virgen del Carmen. Por el gas y la electricidad se iluminaran a las nueve los jardines y la Sección Marítima, comenzando a las diez el espectáculo de la Fuente Mágica, que presentará algunos nuevos juegos de agua y de luz. El pirotécnio señor Serra, a las once, quemará un castillo de fuegos artificiales en la plaza e Armas de la Ciutadella, ejecutando varias músicas, durante los fuegos, escogidas piezas en diferentes puntos de los jardines. Concluidos los fuegos artificiales, la banda-orquesta municipal, aumentada con varios instrumentos de cuerda, dará un concierto en el hemiciclo del Palacio de la Industria, ejecutando escogidas composiciones de Mendelsshon, Weber, Rainau, Meyerbeer y Boieldieu.

I l’originalitat va ser màxima a l’època, fins al punt de celebrar els que probablement van ser els primers “piromusicals” de Barcelona:

En la función extraordinaria que esta noche se verificará en la Exposición Universal, funcionará la Fuente Magica y se quemará un castillo de fuegos artificiales, amenizado con la elevación de varios aerostatos que a determinada altura presentaran combinaciones de fuegos de artificio y potentes luces de bengala. Terminados los fuegos, habrá concierto por la banda municipal dirigida por el maestro Rodoreda. Estarán iluminados por electricidad los edificios de la Exposición.

Esta noche se verificará otra fiesta nocturna en los jardines de la Exposición Universal, que consistirá en el espectáculo de la Fuente Mágica, en un castillo de fuegos artificiales por los pirotécnios señores Tarrauella y Berch, elevándose ademas aerostatos, que a determinada altura presentarna nuevas combinaciones de fuegos y luces de bengala, y en un concierto por la Banda municipal. Como en las fiestas anteriores, estaran iluminados los jardines, los edificios de la Exposición y la Seccion Marítima. Varias músicas militares, colocadas en diferentes puntos, amenizarán la velada, ejecutando escogidas piezas.

I, per acabar, un poema del moment:

La font màgica.

Tornemhi. Dem al olvit/ aquesta digressió tràgica,/ y anem cap a la font màgica,/ ara que ja s’ha fet nit.

La gent, escampada en corros/ que creixen a cada instant,/  volta’l safreig, esperant/ que comensin a anar’ls xorros.

Tocan dos, tres quarts de deu…/ la plassa esta com un ou;/ l’anunci diu a las nou/ y la font ¡cucut! no’s veu.

-Potser avuy no te d’anar,–/ diu un, que ja va cansantse./ -¿No?- exclama un altre, aixecantse -/ ¡pues me’n vaig a protestar!

-Diu que s’ha espatllat l’aixeta./ -¡Ca! ‘Ls colores van malament./ -Doncs que no enganyin la gent./ -Y que’ns tornin la pesseta.

-¡Vaya un modo de timar!/ -¡Quina direcció de pega!…-/ Y en mitj d’aquesta masega,/ la font comensa a rajar.

¿Que qué’m sembla? Parlant net/ confessaré sense obstacle/ que un dels millors espectacle/ de la Exposició es aquest.

L’aygua, formant surtidors/ s’alsa, baixa, ‘s para, oscila/ y torna a caure y s’enfila,/ sempre cambiant de colors.

Uns diuhen: -Ho  fan ab llums. –/ Altres: – Per mi aixo es pintura./ -No senyors, es aygua pura./ -¡Oh ca! No es aygua: son fums!-

Y la font vinga saltá/ fent torná al publich mig boig/ y passant del blau al roi/ y del verdos al safra.

Total: que continuament/ en los vespres de velada/ quan la font esta enjegada/ la plassa es un mar de gent.

Y que algu que ha propalat,/ ab interessadas miradas/ que n’hi ha per llogar cadiras,/ tinch entes que n’hi ha llogat.

L’admiració que aleshores va causar a la ciutat seria la llavor d’un futur projecte més ambiciós que va trobar el seu moment de realització amb la nova Exposició Universal de 1929.

Història d’art públic, existent i desparegut, ara recuperat a Art públic de Barcelona.